Aquesta crònica serà més fotogràfica que escrita. Com ja m'ensumava que seria inolvidable, vaig decidir guardar-m'ho per sempre així. No cal dir-vos que aquesta marató és cita obligada per a qualsevol corredor maratonià.Anem per feina!
Només veure la fira ja te n'adones que aquell sarau serà gran, gran. Molta amabilitat, efectivitat i ordre. No m'hi estic massa estona ja que m'esperen la festa del Halloween i l'arribada a casa dels nostres amfitrions americans.
Com a bon maduixot dedico el dia previ a fer una correcta preparació i aclimatació.
Tinc que preparar bé l'equipatge, ja que la nit abans de la cursa dormiré a
Can Pocketain, que molt amablement m'ha cedit el seu sofà amb vistes. He escollit la samarra del Celtic com a homenatge als meus amics d'allà. En cursa m'enpenediré de l'elecció... el recorregut estarà ple d'anglesos no massa carinyosos amb mi.
Després d'una nit amb banda sonora de la ciutat de NY (imposible descansar!), ens fiquem en marxa. L'amic
Pocketain m'havia preparat un nutritiu esmortzar que no em vaig poder jalar a aquella hora (ho sento company...).
Negra nit i dins del taxi cap al pont de Verazanno. Segons en
Pocket la temperatura és collonuda, per mi fot un fred de ca'l Deu....
Em disculpareu pel moment escatològic, però aquesta foto està dedicada als
potxolerus i en especial al
Xeix, si nois començaré una marató amb els intestins buits!
La logística d'aquest esdeveniment ens obliga a estar 4 hores plantats en un parc esperant que ens toqui còrrer. Menys els atletes-mòmia (foto), la resta semblem en un frenopàtic plè de tremolors i moviments espasmàtics.
Vam tenir la sort de poder passar una bona estona xerrant amb una simpàtica mexicana, amb la que vam acavar fins i tot parlant de "bubis" (pits de dona) i les operacions d'estètica. Vam intimar tant que quasi ens deixa tastar els resultats... llàstima de tenir les mans fredes!
Estasiats amb aquella conversa, sentim per megafonía que els corrals orange corresponents a la nostra sortida estan tancats. La cara d'espant den
Pocket és inolvidable. En aquells moments de nervis i tensió reproduim él mític diàleg d'en
Carlos Sainz i Luis Moya:
Pock:
L'hem cagat Àlex, l'hem cagat!
Àlex:
sortim Pocket, sortim!
Ens despedim a la carrera i mirem d'infiltrar-nos sense que cap de l'organització ens aturi. Em sorpren que en cap moment hagi d'haver ensenyat el meu pitrall a ningú en tota l'espera... ai aquesta seguretat americana...
Un cop colocat al meu corral , l'espera es fa més plaentera. En pocs minuts el batlle de New York (
Mr. Bloomberg) amb unes paraules, i un simulacre d'himne americà cantat per un tenor presa del fred i possiblement fumador de Ducados, ens donaran la sortida. Sona el mític New York, New York d'en
Sinatra i la massa humana es posa en marxa.
Al fons ben lluny ens espera Manhattan amb el seu Skyline impressionant.
El primer pont ja ens ensenyarà el tipus de paviment molt dur i en mal estat que patirem durant tota la marató. Li vaig preguntar el motiu al meu amic americà, i la seva justificació va ser els durs hiverns. Ténen excuses per tot...
Sortim del pont i ens endinsem a Brooklyn. Em sorpren molt l'animació, esperava públic només al final de la cursa com quasi sempre, i em trobo amb un barri al carrer disposat a cridar a tothom per igual. Mel's miro i hi veig a gent que està gaudint quasi tant com nosaltres. Això és una verdadera festa i ajuda molt a no notar les milles. Bandes d'animació, bombers fent sonar sirenes, grups de gospel a les portes de les esglèsies,...
Entre mig de tant gatorade (molt dolent), trobo el meu isotònic favorit en un rètol gegant. M'ajuda a pensar en la meta, i la celebració.
En una marató com aquesta veuré casos d'autèntica superació i amor a l'esport. En
Joe invident, feia la marató acompanyat d'un parell de guies. Més endavant em tornaré a emocionar amb més atletes que em fan sentir orgullós de compartir afició amb ells.
Llàstima de foto, però el barri jueu va ser un contrast brutal. Semblava que això de la marató no anés amb ells.
Entre tanta animació, arribo a la mitja marató fresc i feliç de poder estar allà. Ens endinsem a Queens per un nou pont on les vistes cada cop ens mostren més aprop els gegants edificis de Manhattan.
La presència femenina a la marató és molt alta, i en casos inmillorable companyia. Em va saber greu perdre-la unes milles endavant...
Ràpidament deixarem Queens i començarem l'assalt a Manhattan. El silenci del Queensboro bridge es trencarà només trepitjar terra de nou...
Camí del Bronx per una ample avinguda plena d'animació.
El Willis bridge ens porta al mític Bronx on les bandes de rap dominen. És una sort poder visitar aquest barri corrent.... perque a peu no sé si ho faria.
El Madison Avenue bridge serà l'ultim pont de la marató, i ens porta de cap a la 5ª avinguda. Ja s'olora el Central Park, però abans caldrà patir un parell de milles amb una pujada suau però mantinguda. Aquí ja em trobo els primers caminants...
Ja estem a l'alçada del Central Park, i en mitja milla ens hi endinsarem. Allà ens esperen les tres milles finals en forma de tobogans que et recorden que aquesta marató no regala la medalla, i que encara cal apretar les dents fins al final. Per sort hi arribo prou bé de forces i les puc gaudir. I a més tindré el premi de baixar de les 4 hores.
Curva a la dreta per la 59th, l'última avinguda abans de meta i lloc d'atxassus memorables....
Últim revolt i pancarta de 26 milles, ja veiem la meta, les graderies encara son plenes i l'alegria em desborda. Em ve al cap la meva petita
Júlia,per fí li he pogut regalar la marató que es mereix!
Una bonica noia em coloca la medalla i li clavo dos petons. Els voluntaris son sensacionals i en tot moment et feliciten i t'aplaudeixen. Et sents un superhome....
Ho vaig sentir a dir però mai m'ho hagués cregut. De la meta al punt de trobada de la meva gent i amb la medalla al coll, vaig rebre moltes felicitacions i mostres de carinyo dels americans:
well done, great job
i d'altres.
De tornada a casa dels meus amics i esperant el tren, em vaig topar amb en
Billy, un poli retirat i corredor de 20 maratons a Nova Iorq. Vam petar la xerrada i va accedir a fer-se una foto amb un pringat com jo. Tot un honor per mi!
A casa m'esperava una magnífica barbacoa americana i una bona dosi d'isotònics que la família americana ens havien preparat. Fins i tot vam brindar amb cava català!
Ara només em fa por del fet d'haver tastat la millor marató del món, que a les vinents (BCN, Roma,...) res sigui igual.....
Crec que passaré una bona temporada escoltant en Frank Sinatra al cotxe....
Salut i big apples!
